EL NAIXEMENT DE CLÀUDIA

Hola amigas!!!

Quiero compartir con vosotras este nuevo relato. Mª Angeles nos cuenta como vivió el nacimiento de su mayor tesoro. Su pequeña Claudia. Todos los relatos de las Mamis Luna son especiales. Cada uno de ellos transmite la emoción y el amor de cada madre por su bebé. Desde aquí sólo puedo agradecer a todas las Mamis que lo comparten, su generosidad, pues cada relato contado desde el corazón, es una semilla que hace germinar en otras Mamis la seguridad de que con su actitud y confianza, TODO VA A SALIR BIEN. 

Desde aquí mis gracias infinitas Mª Angeles, por compartir estos momentos tan especiales de tu vida con todas nosotras. 

EL NAIXEMENT DE CLAUDIA

Han passat 4 mesos i mig des d´aquell dia, dia que em fa sentir i emocionar plenament com si fós ara mateix; El dia 1 de juny de 2014, quan rebíem als nostres braços la nostra primera filla, Clàudia.

Durant l´embaràs vaig decidir acudir a les classes de pilates per a embarassades del Centre Lluna, on poc a poc vaig anar sentint-me còmoda i confiant, gràcies a Consu, en que el que estava vivint era especial i el moment del part ho seria encara més, perquè com a dones paridores podem i sabem, i això va fer sentir-me tranquil.la i visualitzar aquell moment, en el que, per suposat , “ todo saldria bien”.

Portava una cria macrosoma, com diuen els ginecòlegs, tenia un pes estimat molt alt, i això em feia patir, per si no podia tindre un part natural o es poguera complicar, però quan arribà el moment del començament de les contraccions, no ho vaig pensar per a res, estava preparada i havia arribat el moment, amb tota la calma del món.

Estava de 39 setmanes, i la matinada de divendres a dissabte, em vaig despertar de sobte a les 4 del matí amb dolor, suportable, però que em va fer alçar-me del llit. Estava emocionada, podia començar tot, ho presentia...i li vaig dir al meu home que es quedara al llit, i jo me´n vaig anar al menjador amb la pilota, la música que ja tenia preparada i amb poca llum, anava sentint cada “ola” amb ganes, era un inici sutil i molt portable, irregular i que em permetia relaxar-me.

Tenia molt clar que sabria en quin moment anar-me´n a l´hospital, el cos m´ho diria i jo confiava en la meua intuició...

Va anar passant el dia, i de forma irregular venien els dolors i se n´anaven..., vaig expulsar el tapó mucòs... i “qué bé”, pensava, “açò va agafant marxa”!!. Feia tasques de casa, passejava, anàrem a fer unes cervesses amb uns amics abans de dinar, al supermercat... i quan venia la “ola” es feia notar cada volta més, era com si tinguera punxes al cul, no podia estar sentada i em feia estrémer els músculs de tot el cos.

Però cap a les 7 de la vesprada es van parar les contraccions, em vaig decebre un poc, perquè estava segura que Clàudia estava preparant-se…Ja a l´hora de sopar, cap a les 9.30, com si fós que havia d´ agafar forces, només acabar de menjar, començaren de forma súbita una altra volta. Ostres! i la intensitat no era igual, em va fer pegar un bot de la cadira i concentrar-me...Tenia una sensació d´alegria i nervis a la vegada, em vaig dutxar amb aigua calenta per relaxar-me i em vaig tombar al sofà, per comprobar si seguien en repòs o s´aturaven...i d´això res, vaig aguantar·ne dos prou seguides tombada, i a la tercera vaig saber que ens n´havíem d´anar cap a l´hospital.

L´aventura del part havia començat, i en arribar al paritori, quan em va reconéixer la gine, estava dilatada de 5 cm!! No m´ho podia creure, a mitat del camí, contenta i pensant que podia nàixer eixa mateixa nit, ja que la dinàmica s´havia posat regular cada 3 i 5 minuts.

Ens portàren a l´habitació de dilatació de la banyera, el que havia visualitzat, i sent la una de la matinada, em vaig posar la música ambiental que m´havia preparat i em van portar la pilota.

Ella estava bé, jo respirava, obria la boca, em concentrava… cada una que venia es feia un poc més dura, Nicolàs , el meu home, anava guiant-me, em recolzava damunt d´ell, em tocava, em mirava amb tendresa i amb la sensació de no poder aliviar-me, el sentia patir per mi..però em trasmetia calma, encara que per dins sé que estava com un flam.

Vaig entrar a l´aigua, el dolor es sentia més atenuat, i anava canviant-me de postura...

Diferenciava bé del tot, dos tipus d´ “oles”: les que tenia a l´abdomen s´alleujaven prou, concentrant-me en la respiració i vocalitzant la “a”, però les que tenia en la zona lumbar, com per damunt de les crestes il.líaques, eren mortals, sentia que em partia en dos, jo intentava respirar i respirar, però eixes no disminuïen fins que no passàven del tot. Em quedava destemplada, i tremolant, era incontrolable, m´apretaven l´estòmec i em feien tindre nàusees i vomitar.

Vaig provar l´oxid nitròs, ( o gas de la risa , personalment no em va alleujar gens, em donava arcades), la pilota, caminava, basculava pelvis, em sentava al WC, em van posar injeccions d´aigua destil.lada a l´esquena, que a pesar del mal que feia l ´aigua al ´entrar, em va resultar prou efectiu, per a alleujar-me durant un temps eixes contraccions horribles d´ enrere.

Jo suportava amb prou calma el pas de les hores...però quan em reconeixien, les notícies no eren bones, Clàudia no estava ben recolzada en coll de l´uter, i no ajudava amb el pes a que dilatara, a pesar de les contraccions tant seguides i intenses que tenia...anava molt lenta...1cm en 3 hores...a les 4 de la matinada estava de 6 cm.

Vaig fer una reorganització mental , i em vaig autoconvéncer que jo podia, que aniria més ràpid a partir d´ara, i vaig demanar tornar a l´aigua, que era on millor estava.

El matró em va donar confiança, tal volta , ara em relaxaria més a l´aigua , i tot fluiria millor... Jo ho intentava, el meu home seguia com un pilar ajudant-me i aguantant estoicament tots els meus reclams...ara posam, ara llevam, la música que s´ha parat, donam aigua...i un sin fi de coses, que ni sóc conscient.

A les 8.30 del matí , ja amb el canvi de torn de matrones, em tornàren a tactar...jo estava exhausta, físicament estava esgotada...i la força que em quedava mental es va perdre quan em va dir que seguia mal recolzada i estava de 8 cm!! No podia ser!!!, encara en faltaven dos i l´expulssiu...anava molt mentalitzada a que la dilatació d´un primer part és llarga, i així ho estava suportant, amb ganes i esperança, però allò no anava a ritme, era massa lent i jo estava a punt de derrumbar-me. La part possitiva és que la meua peque aguantava el procés com una campiona, no va donar problemes al monitor... però no avançàvem.

S´havien de prendre mesures, la matrona em va dir les possibilitats, trencar la bossa per a vore si tenia més espai i es girava i tot anava millor, però em va suggerir que tal volta era moment de posar-me l ´epidural, ja que serien més doloroses i jo estava sobrepassada i així relaxar-me! 

Com que jo no podia més, vaig dir que sí que volia l´epidural...estava ofuscada, ja no suportava ni una contracció més, em posava nerviosa, ja no podia pensar en respirar i relaxar-me,.em contracturava...havia arribat al meu límit...

Pel cap se´m va passar per un moment que acabaria en cesària, que podria entorpir-se l´espulssiu amb l´ epidural i em va agafar una por momentània que per sort, vaig conseguir traurem del cap...vaig tornar a pensar en Consu, en els seus consells, tot aniria bé, i vaig canviar el xip a visió possitiva.

En l´epidural posada, vaig tindre la sensació d´estar al cel…quin alivio més gran…ja no em partia en dos, era un benestar inexplicable...em vaig posar a plorar de la tenssió que tenia acumulada, i el papá també va canviar la cara, es va relaxar al vore que ja no tenia dolor.

Em sentia perfectament les cames, i després de tres hores més, per fi estava en completa i ella s´havia col.locat bé, era el moment de que anara baixant els plànols i començara l´expulssiu...

Quina energia vaig sentir de sobte, ja no estava esgotada, estava preparada per a traure forces que sabia que tenia i espentar com ningú, ara no li podia fallar a Clàudia, que ella tambè volia estar amb nosaltres quan abans millor..

I ho sentia tot, com baixava , quan havia d´espentar, sentia la pressió del seu cap...la matrona fins i tot em va llevar el monitor, i va deixar que jo conduira els “pujos”...

I vaig utilitzar el diafragma i la respiració apresa en les classes...com que sóc músic i ja utilitze el diafragma per a tocar, tenia la capacitat d´aguantar l´aire i espentar fort durant prou estona.

I avançava i avançava, anava assomant el cap, poc a poc, sense pressa i sense pausa, ja estava quasi ací, (m´emocione ara recordant·ho), estàvem amb llum ténue, la matrona, l´auxiliar, el papá i jo...creant un ambient el més màgic i enternidor possible.

I per fi es va produir el clímax, Clàudia va eixir,a les 13.20h del diumenge, regordeta, sonrosada , amb un plor de vida al sobre meu, i l´explossió emocional se´m va apoderar, amb plors com si mai haguera plorat, contagiant a tots la meua emoció i felicitat continguda. 

Ho havia aconseguit i tot havia anat bé, després de “mil” hores, no m´importava res, el final havia sigut perfecte i havia emborronat el procés de dilatació tant dur...per fi la meua bebé estava sota els meus braços, rebent allò que mai podrem donar a ningú, només que als nostres fills, un amor vertader i per sempre.

PD: I sí, així havia visualitzat eixe moment en les classes de Consu, igual, però ara real. 

Amb els 4050gr de Clàudia i no em vaig desgarrar ni em van tallar, res, periné perfecte. Viva el massatge perineal, i la meua elasticitat també jeje

I al meu marit, un agraïment profund, per saber estar, per respectar·me, per aguantar, per formar part d´alló que els dos hem creat, la vida de Clàudia.

M Angeles Sancho